L'aventura que ens ocupa avui va començar tal
dia com un 20 de març a les 7 del matí, doncs l'avió vers a Milà, sortia a les
9 del matí.
Carregats amb 10
sacs de nervis i son, vam anar passant els controls d'equipatge, duana i
doping.
Un que no troba el
bitllet, l'altre que no arriba, que pesa molt la meva motxilla, que tinc pipi,
que ara set, que ara whisky, que... Anem al bar de la porta d'embarcar, i amb
unes cervesetes i els entrepans que ens ha preparat la xurri col·lectiva, ens
anem animant! Això comença!!!
Arribem en un plis
plas a Milà, i ja més
experimentats que l'any anterior, lloguem el cotxe, la fragoneta i jugant a
vore quin cotxe mana més, arribem a la Vall d'Aosta. Parada tècnica per dinar a
la casa de “la mamma”, el primer dels menús súper variats que ens trobarem
durant el viatge: Pasta i carn.
I sense masses
vacil·lacions, ens toca disfressar-nos d'alpinistes i deixar les nostres mudes
de persones responsables, netes i tranquil·les.
Hem arribat al
final de la strada regionale nº23, on descarreguem tot i refem les motxilles:
Ara tot el que hem dut en 17 motxilles, haurà d'anar en 10 esquenes. Deuen ser
pels voltants de les 15h.
Carregats, vull dir
“preparats”comencem aserpentejar per l'inici de camí, que ben trempat s'inicia
pel bosc nevat.
En una horeta sortim del bosc, havent fet uns 300 metres de desnivell, el camí
“sálvese quien pueda”segueix per on cadaú vegi millor de pujar, doncs un gran camp
de futbol nevat, amb molta pendent ens obliga a ser creatius i traçar camí.
El Gonzalo es
queixa perquè la Pam fa el que vol. El Faraó, ja no el veiem perquè ha anat a
buscar al cotxe quelcom que duia a la butxaca, i la resta que van fent. Un sol
agraït ens tranquil·litza i ens convida a fer fotos, tenim temps de pujar fins
el refugi abans que s'amagui.
Anem arribant, després de
900 metres de desnivell i tres horetes de carretejar el nostre pes en ferro a
l'esquena, al refugi Federico Chabod (que el Victorio Emanuele estava massa
aprop i el camí s'acurtava massa, es veu), alhora que s'obren espumoses les cerveses,
mentre el Faraó va pensant sol i abandonat al mig de la neu movedissa en el seu
rescat: “Si veuen que no
arribo, en una horeta em vindran a buscar...” Tot per la seva mala decisió de seguir
les trasses d'algú que una estona abans s'havia sortit del camí... La Pam que
està més cabra que mai...
Peró ni rescat, ni
res; tots rient després de la posta de sol, calentons al cantó de l'estufa de
foc amb begudes isoalcohòliques. Faltava la guitarreta i el canut.
Segon menú variat
de l'aventura i a dormir, que demà el gall canta dora!
Dues habitacions:
roncadors - no roncadors, tot i que es veu que algú no ha entès aquesta
premissa...
Bon dia, pel
dematí! Ens llevem i esmorzem com si no tinguéssim ninguna pressa horària, dia
esplèndid i cap complicació aparent!!
Des del refugi de
Chabod, calculem que estarem un es 6 hores de pujada i 4 de baixada (pels
raqueters) passant per dues glaceres i uns 1300 metres de desnivell acumulat
total. El camí s'inicia als peus del refugi on enseguida agafa la dreta com a
direcció.
El camí no te pietat, i de seguida s'empina com... com quelcom molt empinat que
fa suar.
Les primeres
horetes anem tots juntets. Fem la primera parada per repostar alguna cosa de
sucre i líquid i sense despistar-nos gaire, un cop comptem que estem tots i que
ens trobem bé, seguim el camí, que ja s'adinsa per la glacera La Laveciau.
Escletxes vertiginoses a banda i banda dels peus, i una gran rampa ens senyala
amb el dit: primeres mostres de mal d'altura i cansament abans que surti el
sol.
El que havia d'anar
l'ultim per lesió, fou el primer obrint traça. El que al seu ritme tot ho
acaba, una rampa a ala cama l'aparta del grup.
Resumint: El machine que te pressa, el faraó que no en te cap ni una i la
resta pel mig.
Una que s'adorm, l'altre que li comença a fer mal de cap, el de més allà
que va petat, el d'amunt que li falta esme, el que no es queixa i algo li
molesta, el que no nota ni les llagues més inhumanes... Dues horetes
terrorífiques es succeeixen per la primera glacera, que imperant cal travessar
sense masses ziga-zagues.
Qui arriba bé al
coll, després d'una remuntada infernal, ja ho te quasi tot fet.
El Faraó, ja fa
estona que ha desistit, en Viccentti que un cop més l'alçada li fa una mala
passada i el Manuel, que de tant bon jan que és, decideix quedar-se amb els
trastocadets.
La resta seguim
fent via, més autistes que mai. Arribant al coll, a mà esquerra es divisa la
Madamme, que burleta ens convida a seguir pujant per atrapar-la. Vistes
espectaculars, amb un dia d'ensomni, segona glacera a travessar i camí gens
clar. La improvisació i el sentit comú, s'apoderen de cada un de natros, que
només tenim clar on ens agradaria arribar: A la taca blanca entre les altres
roques pelades.
El Johny, Machine,
Chuck, Tripode, Pam, Jaume (no tens mote??!!!) i en Benny, van arribant a la
Madamme, després d'una grimpada per roca. Abraçades, felicitacions i cada loco
con su tema: unes fotos, unes verticals, uns ganyips, una mica de té i... cap a
baix.
6-7 hores han
calgut per pujar. I ara la diferència es farà molt més notable doncs la majoria
del grup, baixen esquiant mentre la resta els toca desfer, pas a pas, el camí
amb la neu més tova desfent-se pel sol.
Després de renecs i
relliscades, caigudes i torcedures, ens reunim tots i totes al refugi.
Compartim una merescuda cervesa al solet i embotit del bo, abans de dir-li adèu
al dia i caure rendits a la nit.
I ja no m'enrollo
gaire: El dia següent vam baixar al poble, a Villanueve, vam passejar per
Aosta, una pizzeria que si, una que no, ara cap aquí, jo cap allà i entre
“jaja's” i “jiji's” algun “grrrr” i un altre “bufff”, arribem al final del
viatge, no sense visitar un castell i fer alguna rucada!!!
Faraó i deixebles al Castell de Feni
Al aeroport falta
gent, a casa ens esperen, algú que duu un navalla (o navaja, en català garrotxí)
suïssa a la butxaca i cal anar pensant en el proper repte!!!
FINS LA PRÒXIMA AVENTURA, COMPANYS!!
